El missatge

Fa un parell de dies que aquest número és a l’agenda. Faig el primer pas? Text en blanc. Teclejo. Esborro. Teclejo de nou. Torno a esborrar. Al quart intent tampoc ho resolc. Collons, no pot ser tant complicat. Deixo el mòbil sobre el sofà i m’aixeco en direcció a la cuina per perdre el temps davant la nevera amb l’esma de qui fa poc que ha sopat. Ho deixo amb un bon glop d’aigua. Torno al sofà.

Comandament en mà, faig una mica de zàping intentant no donar-hi més voltes. Entre sèrie, pel•lícula i reality, no puc evitar fer una mirada de reüll al telèfon. L’agafo i obro el WhatsApp, hi busco el nom, em preparo per escriure. Teclejo. Esborro. Teclejo de nou. Torno a esborrar. Hi llegeixo online; escrivint… “Hola! (Dos punts, un guionet i un parèntesi tancat)”.

De tornada a casa

Amb la bossa de passar dues nits fora penjada a l’espatlla dreta i el bolso a l’esquerra creua el control de seguretat sense voler mirar enrere. Sap que ell encara hi era. Posant-se de nou la jaqueta gira el cap i deixa anar un somriure complaent al petó que li envien.

Ha passat, de nou, un cap de setmana fantàstic als seus braços. De nou el romanticisme, amb l’enèsim passeig per la vora del llac fins la desembocadura del Thiou. Però l’inevitable retorn a casa farà que els fantasmes que havia deixat al Prat comencin a tornar. Seguir endavant? Passar pàgina? Anar o que vingui? Carregar amb el pes del pròxim pas se li fa una muntanya.

Quan s’enlaira l’avió pensa que potser és l’últim cop que fa aquell vol. Recolza el cap al seient, tanca els ulls i dorm.

El dia més llarg

S’ha llevat nerviós. Aquesta nit li ha costat dormir tot i que ahir va sopar molt lleuger. Es desperta amb fam però primer passa per la dutxa i baixa a comprar els diaris; avui cauen cinc capçaleres. Decideix prepar-se unes llesques de pa amb tomàquet i uns talls del fuet que penja a la cuina. A la ràdio encara no en parlen i posa el canal de tele que sap que no falla; hi repeteixen l’última maneta.

A l’hora de dinar les notícies expliquen les darreres novetats i s’omplen de connexions en directe. La migdiada la fa entre la màgia de la cua de vaca i el gol del gegant suec. Queden dues hores i es prepara; samarreta, bufanda, carnets i ràdio. Surt de casa acompanyat de l’anaconda i fa via cap a Travessera. Ara si, toca viure el clàssic!

Foto 22-3-15 12 14 28

L’última volta d’aquella clau

Repassa les dues habitacions del fons. Finestres tancades, persianes baixades, obre tots els calaixos, armaris buits i els matalassos a pèl. A l’altra banda del pis repetirà el procés amb la resta d’habitacions. Aquelles quatre parets on han dormit milers de cops. De camí, tanca la porta de vidre que un dia es trencar d’un cop de colze del petit.

Amb l’aigua i el gas tancats, passa la mà per sobre el forn on el gran s’hi va amagar amb tres anys. Plantat al mig del menjador, agafa les claus de sobre la taula i marxa cap a la porta. Una volta, dues voltes. Han passat més de trenta anys. Tanca per últim cop el que ha estat casa seva girant de nou aquella clau quan una llàgrima decideix acompanyar el petit somriure que s’esbossa. Avui comença una nova vida.

You are here – Astralia

Darrera d’un festival hi ha il·lusió, hores, treball, hores, paciència, hores, diversió, hores, converses, hores, esforç i, sobretot, hores. Tot plegat és molt més que una llista de grups, horaris, abonaments i cerveses venudes. He tingut la sort de conèixer moltes cares de molts festivals; una llarga llista de noms. Dani, Anna, Marc, Hector, Leo, Adri, Xavi, Jordi… Tots admirats i aplaudits per suar una idea i fer-la possible.

Avui però aquest aplaudiment i admiració va per tu. Perquè hi has posat il·lusió, treball, paciència i esforç. Perquè n’has parlat i parlat i parlat. I perquè, ho sabem tots, hi has posat hores i hores i hores i hores i mai t’ha faltat el somriure. Perquè et mereixes que surti bé i et mereixes gaudir-ho. I ho personifico en tu però sé que ho hauria de repartir amb la Núria, el Sergio, la Sònia i la gran família Aloud.

Aquest vespre obrirem La2 brindant a la salut de l’AMFest mentre sona la bona gent d’Astralia.

Dale Mau! Eres grande.

(I si algú s’anima o simplement vol seguir calentant motors, aqui teniu la llista d’Spotify del festival: #AMFest March 2015)

Explosió i llum

Llum, molta llum, massa llum. Encara no ha obert els dos ulls del tot que pren consciència que no és al seu llit. El cap és a punt d’explotar-li i la moto a tot gas que passa pel carrer confirma la necessitat d’una pastilla. S’ho mira com si no en formés part, ni d’aquell moment ni dels últims dies viscuts ni de la necessitat d’evasió. Tot plegat ha estat massa.

Mig tancant els ulls de nou, el cap preexplosiu l’obliga a girar-se i encarar l’altre costat del llit. Encara dorm i dubta si l’hauria de despertar. No en recorda el nom; ara mateix, no en recorda gairebé ni la cara, només hi veu un cos bocaterrós. Un cos que tomba la cara i comença a despertar, inicia una mitja rialla còmplice, obre l’ull esquerra i “una de gelocatil i cafeïna?”.

explosió i llum

Mig somriure als llavis

Silenci. Estàs pensatiu, s’ha de triar, decidir quina serà la següent. Ho deixes a l’atzar? És un risc massa elevat. Esculls a dit. I si no l’encertes? Sempre pots optar per les de sempre. Si, però, avui vols alguna cosa nova. Mires, remenes, endavant, endarrere, llegeixes, busques referències. És aquesta. Agafes aire, apropes el cursor i click…

Entra a poc a poc, de baix a dalt, guitarra, ritme de bateria, acompanya el baix, comença la veu. S’accelera el ritme, el bum està dins, i ja ho tens. Has trobat la cançó que buscaves. Tanques els ulls, mig somriure als llavis i, inevitablement, comences a moure’t al so que entra per les orelles. L’has encertat. El primer pas es va consolidant, 30 segons, 1 minut, minut i mig, tres. Arriba la segona, la tercera, la quarta.

Quan la música és més que un soroll, més que un acompanyament, més que un ritme per una nit de copes… Quan la música és com l’aire que respires. La música és vida, i la meva vida és música.

Alegria – Antònia Font

Perquè és divendres, perquè ahir em va tocar la “loteria” i perquè avui he pogut tornar a abraçar a algú que m’estimo molt, el meu germà petit!

Alegria!

Continua llegint

Qui n’ha begut – Mishima

“Qui n’ha begut en tindrà set tota la vida” …una frase, i una cançó, que cada cop que algú l’escolta li dóna un nou significat.

Continua llegint