Llum, molta llum, massa llum. Encara no ha obert els dos ulls del tot que pren consciència que no és al seu llit. El cap és a punt d’explotar-li i la moto a tot gas que passa pel carrer confirma la necessitat d’una pastilla. S’ho mira com si no en formés part, ni d’aquell moment ni dels últims dies viscuts ni de la necessitat d’evasió. Tot plegat ha estat massa.
Mig tancant els ulls de nou, el cap preexplosiu l’obliga a girar-se i encarar l’altre costat del llit. Encara dorm i dubta si l’hauria de despertar. No en recorda el nom; ara mateix, no en recorda gairebé ni la cara, només hi veu un cos bocaterrós. Un cos que tomba la cara i comença a despertar, inicia una mitja rialla còmplice, obre l’ull esquerra i “una de gelocatil i cafeïna?”.
Dies Blaus 